L'opacitat no és un error, és un mètode. Així es protegeix la corrupció quan ningú pot fiscalitzar
La corrupció no avança quan falta una llei. Avanza quan sobra impunitat. I la impunitat comença sempre igual, amb una frase que es repeteix en massa administracions.
“No consta”. “No existeix”. “No procedeix”. “No està disponible”.
No és incompetència. És estratègia.
La corrupció moderna no necessita amagar-se en carrerons, s'amaga en expedients incomplets, en respostes buides i en portals de transparència dissenyats per a aparentar el que no són. Es publiquen titulars, però s'oculten proves. Es fan rodes de premsa, però s'impedeix revisar contractes. S'exigeix confiança mentre es bloqueja la fiscalització.
La transparència de mentida: publicitat sense control
Publicar documents no és transparència si es publiquen malament. Si falten annexos, si s'ometen imports, si no s'identifica a l'adjudicatari real, si no hi ha traçabilitat de la despesa.
Això no és transparència. És propaganda.
La corrupció viu còmoda en aquest model, perquè converteix el dret a saber en una carrera d'obstacles. El missatge és clar.
“Pots mirar, però no pots comprovar”.
L'engany del “compliment”
En massa casos es compleix la forma i es calciga el fons.
- es responen sol·licituds fora de termini, quan ja no tenen utilitat
- es donen respostes genèriques per a no lliurar la informació real
- es fragmenta l'expedient per a evitar veure el conjunt
- s'encadenen contractes menors amb els mateixos beneficiaris
- s'oculten informes tècnics baix excuses administratives
- es declara que “no existeixen documents” que legalment haurien d'existir
Això no és casualitat. És el manual.
Contractes i subvencions: el territori on es roba sense soroll
La contractació pública és el cor de la corrupció institucional. No perquè ho digui una opinió, sinó perquè és on es mou els diners i on es poden fabricar favors.
El greu és el següent.
Mentre es persegueix el ciutadà per un tràmit, hi ha administracions que adjudiquen contractes milionaris amb opacitat, amb criteris discutibles o amb vincles que fan mala olor des de lluny.
Després es demana paciència, s'apel·la a la confiança i es diuen “atacs” a les preguntes legítimes.
No. Preguntar no és atacar. Preguntar és fiscalitzar. Fiscalitzar és democràcia.
La corrupció es protegeix així: sense denunciants i sense dades
Si no hi ha informació, no hi ha control ciutadà. Si no hi ha control ciutadà, el poder es torna negoci.
Per això s'afebleix a qui denúncia. Es desacredita, s'exposa o s'aparta.
Per això s'ignora al periodista que investiga.
Per això es castiga el funcionari que adverteix.
Per això es bloquegen dades i expedients.
No hi ha corrupció sense silenci, i no hi ha silenci sense por.
N'hi ha prou de normalitzar-ho
Hi ha una idea que hem de gravar-nos.
La corrupció no es combat amb declaracions. Es combat amb conseqüències.
I avui massa institucions operen amb el convenciment que no n'hi haurà.
El que exigim
- Accés a la informació real, completa i en termini
- Publicació íntegra de contractació i subvencions amb traçabilitat
- Auditories externes i independència real de control
- Protecció efectiva del denunciant, sense represàlies, sense excuses
- Sancions per opacitat i per incompliments de transparència
- Responsabilitat política quan es bloqueja la fiscalització
L'opacitat no pot ser gratis.
Un advertiment necessari
Quan una institució tapa dades no està protegint-se a si mateixa. Està protegint interessos. Està protegint xarxes. Està protegint corrupció.
I quan la ciutadania deixa d'exigir explicacions, el saqueig es converteix en costum.
Nosaltres no callarem.
Marc normatiu de referència
- Llei 19/2013, de Transparència, Accés a la Informació Pública i Bon Govern.
- Directiva (UE) 2019/1937, protecció de denunciants.
- Normativa de contractació pública basada en publicitat, concurrència, igualtat i control de la despesa.
